La tragèdia grega

 

• Estil elevat i llenguatge depurat.

 

• Els personatges dialogaven, tot cantant, amb el cor, encarregat d'explicar i de jutjar els fets que es representaven, transmetre la voluntat dels déus, advertir del destí o dels mals presagis, orientar l'espectador, reflectir la veu de la consciència...

 

• L'argument és la caiguda d'un personatge important. L'acció dramàtica es basa, com a l'èpica, en temes mitològics ja coneguts pel públic.

 

• Autors tràgics:

 

- Èsquil: va fixar les regles fonamentals de la tragèdia clàssica. Se li atribueix la introducció de les màscares. En introduir un segon actor, va fer possible la dramatització del conflicte. Els seus persontatges són sempre herois, i no es busca el realisme sinó una sublimitat extrema. (Obres: Orestíada)

 

- Sòfocles: va introduir un tercer actor, va augmentar el nombre de membres del cor (de 12 a 15) i feia servir decorats pintats. Va limitar la funció del cor (ja no participava en l'acció i es limitava a comentar els fets) per donar més protagonisme als actors, i també va introduir el monòleg. Utilitzava la ironia tràgica, en la qual l'espectador sap més que no pas el mateix personatge, que desconeix part de la veritat. (Obres: Edip rei, Antígona)

 

- Eurípides: va afegir realisme a la tragèdia, tot presentant uns herois sovint problemàtics i insegurs, allunyats del model de l'heroi clàssic. Tot i que continuaven sent personatges mitològics, el seu comportament era humà, a vegades amenaçats per la bogeria, la perversitat o el desig de venjança. (Obres: Medea)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La teoria clàssica de la tragèdia (Aristòtil, Poètica):

 

​​"La tragèdia és imitació d'una acció noble i acabada (...), la qual, per mitjà de la pietat i el terror, acaba amb la purificació de passions"

 

1. Mímesi:

 

• La mímesi (o imitació poètica) no és una "imitació" de la realitat, sinó un "artifici" que representa una realitat idealitzada ("noble") i uns personatges superiors a nosaltres, no pas iguals.

 

• ​Les accions representades són les accions més maldestres que els homes puguin dur a terme.

 

 

2. Catarsi:

 

• L'espectador, per un costat, simpatitza amb l'heroi tràgic a través de les seves emocions; però, per altra banda, condemna la seva desmesura o el seu defecte, la seva falta de hybris ("supèrbia": actuació contra les lleis divines, que duu el personatge a cometre el crim). 

 

• El càstig final genera en l'espectador sentiments de llàstima i de terror que permeten que la ment es purifiqui de les passions negatives. Aquest és l'efecte final de la catarsi, en què l'espectador pren consciència i, tot comprenent els personatges, es distancia de les seves pròpies passions.

 

• "La tragèdia munta una experiència humana a partir de personatges famosos, però els instal·la i els fa conduir-se de tal manera que (...) la catàstrofe que es presenta suportada per un home, apareixerà en la seva totalitat com a probable o necessària. És a dir, l'espectador que veu tot amb pietat i terror adquireix la sensació que el que succeeix a aquest individu, l'hauria pogut passar a ell" (J.P. Vernant)

 

 

3. Unitats dramàtiques:

 

• Unitat d'acció: la trama ha de tenir un principi, un desenvolupament i un final.

 

• Unitat de temps: "en la tragèdia es fa tot el possible per realitzar l'acció en una volta del sol, mentre que l'epopeia és il·limitada en el temps".

 

• Unitat d'espai: Aristòtil no diu res d'aquesta unitat dramàtica, que va ser afegida pels teòrics del Renaixement.

 

4. Fàbula i versemblança:

 

• La fàbula (o trama) és l'estructuració dels fets, i ha de ser "versemblant o necessària".

 

• La versemblança-necessitat implica una ordenació lògica, de causa-efecte, de la fàbula. És a dir, si se suprimís algun dels successos imitats o s'agregués un altre, es dislocaria totalment el conjunt de l'obra.

 

 

5. Peripècia i anagnòrisi:

 

• L'acció es desenvolupa en un sentit fins que en certa manera el personatge comet una errada que el porta a passar de la felicitat a l'infortuni. Aquest canvi de sort en sentit contrari rep el nom de peripècia.

 

• S'anomena anagnòrisi al pas de la ignorància al coneixement que un personatge experimenta sobre la identitat d'algun o alguns dels altres personatges o sobre algun fet.

 

 

6. Caràcters:

 

• "Ni sobresurt per la seva virtut i justícia ni cau en desgràcia per la seva baixesa i maldat, sinó per algun error, sent dels que gaudien de gran prestigi i felicitat, com Èdip (...)"

 

• No seria bo representar una persona virtuosa passant de la felicitat a l'infortuni, "doncs això no inspira temor ni compassió, sinó repugnància".

 

• Tampoc seria bo que una persona viciosa passés de la desgràcia a la felicitat, ja que això no inspiraria ni compassió ni simpatia ni terror.

 

 

 

 

​