5.2. Mercuri o l'antítesi de l'amor romàntic

 

• El personatge de Mercuri és el contrapunt còmic de l'amor romántic, sublim, de Julieta. Es mostra descregut respecte de la religió de l'amor, com es pot veure en la seva intervenció de l'acte II, escena IV, en què es burla dels tòpics de la lírica petrarquista, basada en la idealització de la dona estimada:

 

BENVOLIO. Aquí viene Romeo.

 

                 [Entra ROMEO.]

MERCURIO. Más escurrido y seco que un arenque. ¡Oh, carne, carne, cómo te has apescado! Ahora sólo está para los         versos en que Petrarca navegaba. Laura, comparada con su dama, era una fregona (pero a fe que aquélla tenía  un        amante más capaz de hacerle rimas.) Dido, una descuidada; Cleopatra, una gitana; Elena y Hero, fulanas inútiles;          Tisbe tenía los ojos claros, pero sin comparación. 

 

 

• ​Shakespeare utilitza la lascívia obsessiva del personatge per reduir l'honesta exaltació de la passió de Romeo i Julieta. Just abans de la seva primera cita, escoltem a Mercuri en un to plenament obscè (acte II, escena I):

 

 MERCURIO. Un amor ciego nunca da en el blanco.

      Ahora se sentará bajo una higuera

      y soñará que su amada es el fruto

     que las doncellas llaman "higo" en broma. 

     ¡Oh, Romeo, Romeo, si ella fuese

     un higo abierto, y tú un meloso plátano!

 

• ​Les dues figures fatals de l'obra són les dues figures més còmiques: Mercuri i la Nodrissa. L'agressivitat verbal de Mercuri prepara la destrucció de l'amor, tot i que no hi cap impuls negatiu en Mercuri, qui mor a causa d'una tràgica ironia: la intervenció de Romeo en lluitar contra Tibald es deu al seu amor per Julieta, relació de la qual Mercuri és del tot iconscient. Mercuri, doncs, és víctima d'allò més nuclear a l'obra, i en canvi mor sense saber de què tracta en el fons l'obra: de la tragèdia del veritable amor romàntic. Per a ell, això és absurd, ja què l'amor segons ell es redueix a l'acte sexual. La ironia grotesca consisteix en què Mercuri, que no creu en la religió de l'amor i ni tan sols sap el motiu de la seva mort, mori com un màrtir de l'amor. Aquest final irònic de Mercuri anuncia, de fet, les ironies que acabaran amb els dos protagonistes al final de l'obra.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

5.3. El desenllaç tràgic

 

• Romeo, tot i que canvia gràcies a la influència de Julieta, continua sense controlar emocions com la ira i la desesperació, i en el fons és tan responsable de la catàstrofe com ho puguin ser Mercuri i Tibald. Per això, després de matar en Tibald, Romeo afirma ser el "bufó de la Fortuna" ("Fortune´s fool").

 

• L'escena V de l'acte III, el moment en què Romeo i Julieta se separen després de la seva única nit de plenitud, és gairebé una metàfora de tota l'obra, que es pot llegir com una cançó de l'alba que, per desgràcia, està desfasada. L'amant cortesà ha de fer front a la possibilitat de la mort si triga molt en marxar, ja què la seva companya és una dona adúltera; en canvi, Romeo i Julieta saben que la mort serà el càstig de Romeo no a causa de l'adulteri, sinó del matrimoni.

 

• En aquest drama, tot està en contra dels dos amants: les seves famílies i l'Estat, la indiferència de la natura, els capricis del temps, etc. Com diu Romeo en acomiadar-se de Julieta després de la primera nit junts: "Cuanta más luz, más negra es nuestra pena"; perquè el dia porta un altre cop tot allò que impedeix el triomf de l'amor.

 

• Malgrat tot el lirisme i la comicitat de l'obra, aquesta acaba de forma tràgica, completament destructiva. Amb unes poques alteracions, Shakespeare podria haver transformat Romeo i Julieta en una comèdia: per exemple, si els joves amants haguéssin escapat a Màntua o a Pàdua, no haurien estat víctimes de Verona. Però una passió tan absoluta com la de Romeo i Julieta no podia acabar de forma còmica. La comèdia pot tractar la pura sexualitat, però l'ombra de la mort converteix l'erotisme i la passió absoluta en els companys de la tragèdia.

 

• El que queda al final sobre l'escenari és un pathos absurd: el desolat fra Llorenç, que va abandonar Julieta de forma covarda; el vidu Montesco, que demana que s'aixequi una estàtua de Julieta feta d'or; els Capuleto, que decideixen donar per acabades unes disputes familiars que han causat ja cinc morts (Mercuri, Tibald, Paris, Romeo i Julieta). En veritat, no hi ha cap reconciliació final, sinó una acumulació d'ironies tràgiques.