3. La tragèdia segons Shakespeare
El poeta i crític literari W. H. Auden va destacar a principis del segle XX la distància que separa les tragèdies de Shakespeare del model tràgic grec. En les tragèdies gregues, el desastre arribava des de fora, com a conseqüència d'una maledicció inevitable; el que es narrava a les obres d'Èsquil o de Sòfocles era l'anoerrament d'un gran home pel Destí o fat que tot ho regeix. En canvi, les de Shakespeare són tragèdies humanes, en les quals els personatges llauren minuciosament el camí la seva pròpia ruïna, portats per les seves passions.
Això succeeix, per exemple, a Romeo i Julieta, on l'amor noble dels dos protagonistes queda destruït no per un Destí trascedental i extern a allò humà, sinó pels interessos i les passions dels altres, per les rivalitats del poder polític.
Shakespare, doncs, rellegeix la tragèdia clàssica i, en la seva reinterpretació (antropocèntrica i pagana) modifica de tal manera el model clàssic que acaba creant la tragèdia moderna, de caràcter eminentment humà. I ho fa no tant en els seus temes i arguments (que de fet provenen d'altres obres clàssiques i contemporànies, així com de la història), sinó en l'estructura de les seves tragèdies. Així ho explica Elsa Cano a l'article "Shakespeare y la tragedia griega" (revista digital El búho):
Pero la verdadera presencia clásica de la tragedia en las obras de Shakespeare es evidente en la estructura. La tragedia griega es cósmica, teocéntrica; el destino es una fuerza inevitable que no depende del hombre, es algo cósmico que está más allá de lo humano. El hombre no puede luchar contra los dioses.
La hermenéutica [interpretació] que realiza Shakespeare es una vez más, renacentista. En sus tragedias el destino es humano y está llevado por las circunstancias; generalmente, pero no siempre, este destino lo representa un personaje: por ejemplo: en Romeo y Julieta el destino son las dos familias, es decir, los Montesco y los Capuleto. En Otelo el destino es Yago; así el hombre triunfa por su propio esfuerzo, el hombre tiene un valor autónomo en relación a las fuerzas que lo rodean: castigo y perdón son responsabilidad del individuo. Es decir entonces, que la tragedia de Shakespeare es antropocéntrica y no podía ser de otra manera puesto que en el Renacimiento el centro de todas las cosas es el hombre. Dada la hermenéutica el final de las tragedias de Shakespeare es renacentista.
Tampoc Shakespeare va respectar les restriccions de l'art clàssic, les tres unitats dramàtiques: una sola acció, un sol dia i un sol lloc. En canvi, va optar per explicar diverses històries en un mateix moment, anar d'una ciutat a l'altra i va abraçar períodes de temps que superen el dia. L'única norma que va respectar va ser l'estructura de l'obra en cinc actes.
Si parlem de l'estil, va barrejar els tons nobles i elevats de la tragèdia amb els populars, humorístics i satírics de la comèdia. Aquest contrapunt de l'acció tràgica rep el nom de comic relief ('respir', 'alleugement còmic'). El personatge de Hamlet, per exemple, passa d'allò metafísic a allò indecent gairebé sense transició.
Shakespeare també va barrejar prosa i vers en una mateixa obra i va utilitzar formes mètriques variades.
