INTRODUCCIÓ
Cada vegada veig més clarament que la poesia és un tresor comú a tota la humanitat, una riquesa que brota en centenars i centenars de poetes en tot temps i en tot indret.
Jo no puc sinó sentir-me a gust contemplant les obres de les altres nacions, i aconsello a tothom d'adoptar aquest camí. "Literatura nacional" és un concepte que ja no diu gran cosa; està començant l'època de la "literatura universal", i tots hem d'aportar el nostre esforç per accelerar el seu adveniment.
No obstant això, ni tan sols valorant d'aquesta manera allò que ens és extrany hem d'apegar-nos a cap aspecte particular, ni hem de veure'l com un model. No hem de pensar que allò adequat és el que prové de la Xina, o de Sèrbia, o Calderón..., sinó que, posats a triar un model, hem de tornar sempre als antics grecs, en les obres del quals trobem representada la bellesa. Tota la resta només l'hem de contemplar des d'un punt de vista històric i apropiar-nos en la mesura del possible de tot allò de bo que hi trobem.
J. W. GOETHE
Johann Wolfgang Goethe va ser el primer que va utilitzar, en 1827, el concepte de Weltliteratur ("literatura universal") en contraposició al de "literatura nacional". Segons les seves paraules, que acabem de llegir, en què creieu que, segons ells, consistiria l'estudi de la literatura universal?
a) en el conjunt de les diverses literatures nacionals
b) en una selecció dels millors textos literaris de totes les nacions
c) en l'efecte recíproc de totes les literatures
En efecte, Goethe pensava en el fenòmen de l'intercanvi poètic, literari i educatiu, en un futur en el qual se superés l'enfocament nacional dels estudis literaris.
Així doncs, en estudiar la literatura universal, ens aproparem al diàleg fructífer que autors i obres de llengües i èpoques diferents han establert els uns amb els altres. Veurem, per exemple, com no podem entendre bona part de la literatura occidental sense la Ilíada, ni tota la novel·la moderna sense el Quixot, ni la nova narrativa sud-americana sense Faulkner, o com la nostra sensibilitat i la nostra manera d'entendre el món li deuen molt a Shakespeare i el Romanticisme.
En aquest curs llegirem autors i obres que formen part del canon literari occidental, des del seu origen al segle VIII a.C. amb la literatura grega arcaica fins al segle XX. Ens centrarem, però, en les creacions d'allò que en història s'ha anomenat Edat Moderna (segles XVI-XVIII) i Edat Contemporània (XIX i XX).
Tot canon suposa l'elecció d'aquells llibres que s'han d'ensenyar a les nostres institucions d'ensenyament: col·legis, instituts i universitats. Però, reseguint en Goethe, podríem afirmar que un autor no es converteix en canònic per una simple decisió de professors i crítics literaris que li otorguin la vàlua estètica necessària per entrar al canon, sinó que aquesta decisió ve motivada pel reconeixement de la influència que al llarg del temps, i més enllà de l'època concreta en què va néixer l'autor, ha exercit en molts altres autors.
Els autors que veurem, llegirem i analitzarem no només són creadors de grans obres de la història de la literatura, sinó que els podem considerar una mena de fundadors. Tenen tal força, que van ser capaços de transformar els gèneres literaris, i fins i tot de crear-ne de nous: Homer va crear la poesia èpica; Montaigne va crear tot un gènere nou, l'assaig; Balzac va codificar en bona mesura els trets d'allò que entenem per novel·la moderna; a Shakespeare li devem el naixement del teatre modern; i a Poe, el de la literatura policíaca.
Com es pot veure, estem parlant, doncs, de l'efecte recíproc al qual es referia Goethe; efecte que, com veurem, fins i tot traspassa els límits de la literatura per connectar amb la resta de manifestacions artístiques de la humanitat, com la música, la pintura o, avui dia, el cinema i la televisió.
