top of page

ELS GÈNERES LITERARIS

 

 

1. Què és un gènere literari?

 

Per entendre què és un gènere literari, pot ser útil recórrer al símil amb exemples cinematogràfics. Si pensem en què significa que, de les pel·lícules que veiem, unes siguin drames, altres comèdies, altres westerns, etc., veurem com cadascuna d'aquestes categories (drama, comèdia, western, etc.) té una sèrie de característiques temàtiques i formals que les distingeix de les altres. Per exemple:

 

- En la comèdia, ens trobem situacions que ens provoquen el riure, amb personatges graciosos o més aviat ridículs (p.e., Torrente).

 

- En el drama, les situacions són serioses, i emocionen, commouen i fins poden provocar alguna llàgrima (p.e., Titanic).

 

- En canvi, en les pel·lícules de ciència-ficció, les aventures se situen en un temps futur i de vegades també en un espai llunyà. Sol predominar l'acció i, al costat de personatges humans, apareixen altres no-humans com robots, monstres, etc. (p.e.: Star Wars).

 

- En les pel·lícules fantàstiques, se solen narrar esdeveniments estranys o sobrenaturals que els succeeixen a personatges normals de la nostra realitat quotidiana, i es busca generar en l'espectador un efecte de por, angoixa, inquietud (p.e.: Paranormal Activity).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Igualment, si pensem en la literatura, no és el mateix escriure o llegir un poema, que escriure o llegir un conte, i dins dels contes, per exemple, uns poden ser de terror i altres de ciència-ficció. Entre un i altre gènere entenem que hi ha característiques diferents: característiques d'estil o forma, i de temes.

 

D'aquí la definició dels gèneres literaris com "models o tipus de creació que comparteixen semblants característiques formals, temàtiques o de construcció", és a dir, com una classe o tipus de textos.

 

Els gèneres obeeixen a la mania de l'ésser humà per classificar el món real, per així intentar entendre-ho millor. La classificació "gèneres literaris" prové de la classificació "gèneres animals" (animals vertebrats i invertebrats, masculí i femení, etc.). Davant d'aquesta classificació, que és científica i depèn de dades objectives, la dels "gèneres literaris" és molt més relativa i discutible.

 

Recordem, com a exemple d'aquesta mania classificatòria i del caràcter relatiu de la mateixa, que el gènere filosòfic de la Metafísica es diu així perquè, quan els bibliotecaris de la Biblioteca d'Alexandria (del -280 a.C. al -48 a.C.) van haver d'ordenar i classificar els prop de 700.000 volums que componien la biblioteca, es van trobar amb un conjunt de llibres de variat contingut filosòfic que es trobaven just després dels dedicats a la Física, i per això els van denominar Metafísica (que significa "més enllà de la física" ).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

2. Tipus de gèneres literaris

 

El criteri de classificació utilitzat habitualment pels estudiosos de la literatura prové de la Poètica d'Aristòtil (segle IV a.C.). Aquest criteri és el de la veu del poeta, el que respon a la pregunta: "Qui parla?". Això vol dir que, depenent de la persona o persones que parlin (tinguin veu) en l'obra literària, aquesta pertanyerà a un gènere o un altre.

 

Així, en el gènere èpic, l'autor és el que narra i fa parlar als personatges mitjançant la tècnica del diàleg.

 

En el gènere líric, només parla el jo del poeta.

 

I en el gènere dramàtic, només parlen els personatges.

 

A partir del segle XVIII, es consideren com obres literàries textos del gènere didàctic, el fi dels quals no és la imitació de la realitat per mitjà del llenguatge (a l'inrevés que els altres tres gèneres que acabem de nomenar), sinó la comunicació d'un pensament per tal d'ensenyar o instruir el lector.

 

 

 

 

 

 

2.1. Gènere épic-narratiu

 

És el gènere en què el narrador explica una història i fa parlar als personatges mitjançant el diàleg.


En el seu origen, narrava les gestes, fonamentalment bèl·liques, d'un poble o dels herois que representaven les creences (religioses, socials i morals) del poble. Així era en els poemes èpics de l'Antiguitat (com la Ilíada o l'Eneida) i l'Edat Mitjana (el Cantar del Mio Cid). 

 

Aquesta tendència continua activa en obres actuals, com El senyor dels anells o les pel·lícules i els còmics de superherois (p.e., Superman representa els valors dels Estats Units, i fins i tot representa la bandera del país amb la seva vestimenta, i defensa als nord-americans de la maldat exterior).

 

En les seves versions més modernes, fonamentalment els contes i les novel·les, aquestes gestes es converteixen en les aventures o esdeveniments (del tipus que siguin) que viuen una sèrie de personatges en un temps i un espai concrets.


Aquest gènere pot estar compost en vers o en prosa:

  • els poemes èpics antics i medievals estaven escrits en vers;

  • els contes i les novel·les utilitzen la prosa. 

 

L'extensió sol ser llarga, excepte en el cas dels contes.


Subgèneres del gènere èpic-narratiu: epopeia, cantar de gesta, conte, novel·la.

 

 

 


 

 

2.2. Gènere líric

 

En aquest gènere, l'autor (encara que més aviat hauria de parlar del "jo poètic", per distingir el jo que parla en el poema del jo de l'autor, que no sempre han de coincidir) expressa una realitat subjectiva: sentiments, emocions, pensaments...

 

Dominen el tema de l'amor i també el de la mort (p.e., en les elegies).

 

Està compost en vers. L'extensió no sol ser llarga, sinó concentrada, ja que no es narra una història, sinó que es busca expressar un sentiment.

 

El tipus de forma (estròfica i rítmica) i el tipus d'estil utilitzats depenen del poema líric escollit:

  • per a les formes clàssiques com el sonet o l'oda, s'utilitza un estil alt; 

  • per a les formes satíriques i populars (nadales, cançons...), s'utilitza un estil mitjà o baix.

 

Al seu torn, cadascuna d'aquestes formes té un esquema mètric i estròfic que li és propi i la distingeix de la resta de formes.

 

Subgèneres del gènere líric: oda, elegia, ègloga, epístola, sàtira.

Pensé morir, sentí de cerca el frío, 
y de cuanto viví sólo a ti te dejaba: 
tu boca eran mi día y mi noche terrestres 
y tu piel la república fundada por mis besos. 

En ese instante se terminaron los libros, 
la amistad, los tesoros sin tregua acumulados, 
la casa transparente que tú y yo construimos: 
todo dejó de ser, menos tus ojos. 

Porque el amor, mientras la vida nos acosa, 
es simplemente una ola alta sobre las olas, 
pero ay cuando la muerte viene a tocar a la puerta 

hay sólo tu mirada para tanto vacío, 
sólo tu claridad para no seguir siendo, 
sólo tu amor para cerrar la sombra.

 

PABLO NERUDA

2.3. Gènere dramàtic

 

És el gènere en què només parlen els personatges, que a més actuen. L'autor els cedeix la veu i parla a través d'ells.


Desenvolupa un conflicte o xoc d'idees mitjançant una representació davant l'espectador.


Està escrit en vers o en prosa.

 

A més del text (que inclou els diàlegs dels personatges i els monòlegs d'alguns d'ells), té una part d'espectacle, en la qual s'inclouen:

  • l'execució dels actors (la dicció, la gestualitat...),

  • la posada en escena (escenari, il · luminació, vestuari, música...).

 

 

Els subgèneres dramàtics més importants són:

 

  • Tragèdia: 

- Estil i personatges (els herois tràgics) elevats.

- Representa una acció dominada per un destí que provoca un final desgraciat.

- Normalment està escrita en vers.

- Tragèdies canòniques: Edip reiHamlet, Macbeth.

 

  • Comèdia: 

- Estil col · loquial i personatges normals.

- Representa un assumpte quotidià i divertit, amb un final feliç.

- Normalment està escrita en prosa.

- Comèdies canòniques: LisístrataSomni d'una nit d'estiuEl burgès gentilhome.

 

  • Drama (o tragicomèdia): 

- Presenta conflictes quotidians de personatges no heroics però que són tractats amb serietat.

- Barreja elements tràgics i còmics. 

- No respecta la distinció clàssica d'estils: elevat per als gèneres "nobles"; mitjà o baix pels gèneres "baixos" o còmics.

- Tragicomèdies canòniques: La CelestinaMesura per mesura.

 

Altres subgèneres dramàtics: acte sacramental, entremès, sainet, òpera.

2.4. Gènere didàctic

 

Parla l'autor, fent servir sovint la primera persona, però en comptes d'imitar la realitat, pretén ensenyar o instruir el lector i comunica el pensament subjectiu de l'autor sobre un assumpte concret, els seus judicis i opinions personals.
 

Es tracta d'una reflexió en prosa, amb un llenguatge que no és el discursiu, propi de la filosofia o els tractats científics (que tenen una voluntat objectiva), ni el literari, sinó que utilitza un to a mig camí entre l'un i l'altre.

 

Busca resultar amè i agut.
 

Està vinculat amb el desenvolupament modern del periodisme i les revistes culturals, a partir del segle XVIII.


Subgèneres didàctics: assaig, article, carta.
 

¿Qué es, ahora, un libro clásico? Tengo al alcance de la mano las definiciones de Eliot, de Arnold y de Sainte-Beuve, sin duda razonables y luminosas, y me sería grato estar de acuerdo con esos ilustres autores, pero no los consultaré. He cumplido sesenta y tantos años: a mi edad, las coincidencias o novedades importan menos que lo que uno cree verdadero. Me limitaré, pues, a declarar lo que sobre este punto he pensado.

Clásico es aquel libro que una nación o un grupo de naciones o el largo tiempo han decidido leer como si en sus páginas todo fuera deliberado, fatal, profundo como el cosmos y capaz de interpretaciones sin término. Previsiblemente, esas decisiones varían. Para los alemanes y austríacos el Fausto es una obra genial; para otros, una de las más famosas formas del tedio, como el segundo Paraíso de MIlton o la obra de Rabelais. Libros como el de Job, la Divina ComediaMacbeth (y, para mí, algunas de las sagas del Norte) prometen una larga inmortalidad, pero nada sabemos del porvenir, salvo que diferirá del presente. Una preferencia bien puede ser una superstición.

Las emociones que la literatura suscita son quizá eternas, pero los medios deben constantemente variar, siquiera de un modo levísimo, para no perder su virtud. Se gastan a medida que los reconoce el lector. De ahí el peligro de afirmar que existen obras clásicas y que lo serán para siempre.

Clásico no es un libro (lo repito) que necesariamente posee tales o cuales méritos; es un libro que las generaciones de los hombres, urgidas por diversas razones, leen con previo fervor y con una misteriosa lealtad.

 

JORGE LUIS BORGES, "Sobre los clásicos"

 

 


 

Activitat

Construeix una narració breu (un conte d'unes 15-20 línies) a partir d'un dels poemes que trobaràs en aquest enllaç.

 

bottom of page